L’any 1919 l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch va comunicar a la comunitat científica la troballa d’unes pintures murals a l’interior d’una petita església no gaire lluny de Barcelona. Tot seguit, l’historiador d’art català Mossèn Josep Gudiol va publicar la notícia a La Veu de Catalunya. A partir d’aquí nombrosos especialistes de renom han fet la seva aportació particular a l’estudi de les pintures des de diversos camps d’investigació. Durant aquell mateix any, el Servei de Conservació de Catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya, presidida llavors per Puig i Cadafalch, va subvencionar uns treballs de neteja i de millora de la conservació de les pintures.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà van romandre in situ fins al 1941. Actualment, les pintures originals es poden veure exposades al Museu Diocesà de Barcelona, si no hagués estat així la humitat i les filtracions les haurien fet malbé per sempre. A l’església s’hi pot veure una reproducció feta per l’artista Raul Galusca, entre el 1999 i el 2002, tot i que també es poden distingir algunes restes de les pintures originals.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’una gran expressivitat en les seves formes, daten de la primera meitat del segle XII. Estan elaborades en un estil autòcton que manté similituds grans amb les de Santa Maria de Barberà i amb influències franceses, lluny de l’estil italianitzant que es pot veure a Taüll o Pedret.

Les pintures conservades ocupaven principalment l’absis i el mur lateral de la banda sud de l’edifici. Representen diverses escenes de la vida de Jesús (Anunciació, Visitació, Nati- vitat i Anunciata) i de l’Apocalipsi. En canvi, la decoració mural de l’absis està dedicada a la Mare de Déu. També s’hi conserven algunes restes d’un pantocràtor al centre de la volta del primer tram de la nau. Hi ha, però, un altre personatge més enigmàtic sobre el qual els estudiosos no s’han posat d’acord i que ocupa l’intradós. Tot el conjunt pictòric té un gran valor patrimonial per la seva antiguitat, singularitat i característiques formals.

Els ideòlegs  del programa iconogràfic no van ser els monjos d’un monestir, si no els canonges de la catedral de Barcelona segurament el mateix secretari del bisbe barceloní Oleguer. Aquest canonge, gramàtic i erudit podria haver planificat el cicle iconogràfic  de les pintures patrocinant la seva execució. Segurament ho va fer amb la influència  del prevere Ramon Miró, o el seu assessor, un home molt culte, format a Barcelona, que regí la parròquia de Polinyà i  altres vallesanes en dates posteriors a la consagració  de la de Polinyà.

L’autor de les pintures podria ser el Mestre de Cardona, anomenat així per ser l’autor , o en persona o personal del seu taller, d’ almenys de quatre de les pintures murals del segle XII a partir de les analogies  estilístiques. Es tracta de Sant Martí de Serscorts, pintures conservades  al Museu Episcopal de Vic, Sant Vicenç de Cardona, conservades al MNAC, Santa Maria de Barberà, conservades in situ, i Sant Salvador de Polinyà, conservades al Museu Diocesà de Barcelona.

L’estil que caracteritza  aquest grup  presenta influència  francesa, en tot cas, es tracta d’un estil autòcton, arcaïtzant i allunyat de la grandiositat  de les pintures de la primera meitat  del segle XII, d’estil italianitzant, com les de Taüll o Pedret. També es pot inferir una certa influència de la miniatura del Beat de Lièbana o altre beats.

A l’absis podem observar la vida de Jesús, anunciació, visitació, nativitat, bany amb les llevadores i anunciació als pastors.

La Nativitat està representada a la  manera bizantina amb Maria sobre un llit i el nen en el  moment del part.

Tot el conjunt està presidit  per una  Maiestas Mariae, amb la Mare de Déu asseguda  en el tron del salvador amb el Nen a la falda i flanquejada per dos arbres. Al costat de la Verge es detecta un personatge masculí, dret i descalç força malmès.

Al mur meridional observem les escena de Jesús davant Pilat al pretori. Pilat està assegut em un tron i al costat es dreça un soldat amb llança, casc i escut.

 A l’escena del llibre de l’Apocalipsi destaca la imatge de Crist entronitzat dins una mandorla envoltat pels símbols  dels evangelistes. Almenys es distingeixen dos, els de Lluc i Joan. També s’hi representen l’ Agnus Dei amb 7 ulls envoltat de 7 canelobres d’or, les 7 esglésies d’Àsia, de les quals només es distingeixen 3, el llibre dels 7 segells i dos dels quatre genets de l’Apocalipsi, el segon amb l’espasa i el quart amb una llança que travessa la cara d’un home.

A un fris amb una  inscripció separava els dos nivells de representació de l’absis. La lectura es refereix a escenes de l’apocalipsi.

SEPTEM CANDELABRA.

INFERNO

[A] NG [ELUS DIXIT]

AD PA [STORES NATVS EST VOBIS HODIE SALVATOR]

AGNUS DEI

PS IMOLATVS

PRO SALV

Agnus Dei Chr(istu)s i(m)molatus pro salu [te mundi]

Anyell de Deu, Crist immolat per la Salvació del món

Apareixen restes del Pantocràtor,  al centre de la volta del primer tram de la nau. A l’ intradós de l’arc toral, decorat a la part alta amb motius vegetals, tija ondulada amb fulles i flors d’iris, apareix un personatge no identificat a la part baixa en un dels pilars, un sant bisbe, dempeus, amb casulla i estola, descalç, minvat i amb pal·li, que duu a la mà dreta una pedra.

La majoria dels estudiosos identifiquen aquest personatge vestit de bisbe com   Sant Esteve, per la possible pedra a la mà dreta. Alturo (2016) ho dubta. Cal no oblidar que quan l’església es consagra, al 1122 pertanyia a la canònica de la Catedral de Barcelona des de 1056, als canonges, no al bisbe. Qui consagrà l’església fous (Sant) Oleguer, bisbe de Barcelona, però qui degué influir en els personatges representats al programa iconogràfic havien de ser els canonges, traslladats  1122 a Terrassa. Per tant Alturo segueix la pista barcelonina i defensa que el personatge en qüestió és un sant bisbe, segur i després de descartar sant Ruf, aposta per sant  Jaume el Menor o bé amb menys possibilitats, per Sant Pere de Narbona.

El programa iconogràfic es basa així en dos aspectes:

-L’ explicació de la vida de Jesús, des del naixement fins a la passió i mort.

-Imatges de terror davant la fi del món i judici final, Apocalipsis de Sant Joan).

Per tant les pintures de Polinyà ofereixen el cicle iconogràfic complert des de l’adveniment de Crist al seu retorn a la fi dels temps.

En el decurs dels treballs de restauració efectuats  a l’església a principis dels anys 2000 per restauradores del Servei de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat de Catalunya, es van descobrir noves pintures que no han estat estudiades. Es tracta de petits fragments localitzats a la volta i sobretot  a l’ intradós de l’arc, una part de la mandorla i un fris. Sembla que estem davant l’ampliació del tetramorf i que es percep un nou genet de l’Apocalipsi, dos possibles àngels i altres elements decoratius.

A l’absis i la paret meridional llueixen des de l’any  2005 la reproducció in situ de les pintures conservades al Museu Diocesà de Barcelona i fetes per Raül Galusca entre 2003-2004.

A la bibliografia l’autor de les pintures és denominat Mestre de Polinyà (anys 50) i passa a ser Mestre de Cardona als anys 80, Cercle de Cardona 1981 i novament mestre de Cardona al  2013.

 La consagració de les quatre esglésies  són força allunyades i podrien indiciar un grup  de més d’un sol autor.

L’estil que caracteritza aquest grup presenta influència francesa. En tots els casos es tracta  d’un estil autòcton, arcaïtzant i allunyat de la grandiositat de les pintures de la primera meitat  del segle XII, d’estil italianitzant com les de Taüll o Pedret. També es pot inferir a una certa influència de la miniatura del Beat de Lièbana o altres beats.

-Pintures de Sant Salvador de Polinyà, consagrada al 1122 i que es conserven al Museu Diocesà de Barcelona.

-Pintures de Santa Maria de Barberà, als absis laterals, consagrada entre 1116-1137 que es conserven in situ.

-Pintures de l’església de Sant Vicenç del Castell de Cardona, consagrada al 1040 i que es conserven al MNAC.

-Pintures de l’Església Sant Martí Sescorts (L’Esquirol),  consagrada al 1072 i que es conserven al Museu Episcopal de Vic.

Santa Maria de Barberà, que foren descobertes en 1919 com les de Polinyà, darrere d’un retaule que cobria  tot l’absis central. A l’interior de l’església es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català in situ. A l’absis central hi ha un Pantocràtor; al de nord trobem un cicle de la troballa de l’exaltació  de la Santa Creu. A l’absis sud s’hi representa la vida dels sant Pere i Pau. El programa es completa  amb escenes bíbliques  i altres motius vegetals. És  un dels pocs  exemples on els tres absis  conserven prou elements  com per fer-nos una idea del que fou en època del romànic la iconografia  de la capçalera d’un edifici religiós. Es poden veure  diferents representacions per una Maiestas Domini amb els símbols  dels quatre evangelistes passant després als registres de l’Anunciació, la Visitació i la Nativitat del Senyor. En les absidioles es poden veure entre altres el martiri de Sant Pere i Sant Pau i l’emperador Constantí.

Sant Martí Secorts, foren descobertes l’any 1909 i traslladades  al 1936 al Museu Episcopal de Vic. A l’absis central hi havia quatre fornícules, no visibles exteriorment que estaven decorades amb pintures murals. Representen escenes del pecat original com l’expulsió  d’Adam i Eva del paradís. La part superior  de les fornícules hi ha fragments de pintures que representen la vida del titular de l’església Sant Martí de Tours, la curació d’un cec per part del sant, i Sant Martí partint-se la capa amb un pobre i alguna altra pintura amb figures humanes i d’animals.

Sant Vicenç del Castell de Cardona, s’exposen al MNAC. El conjunt exposat  reprodueix el marc arquitectònic  d’on foren extretes les pintures, els tres trams centrals dels cinc  de que és compon  l’atri de l’església, consagrada al 1040 i una de les obres cabdals de l’arquitectura  d’influència llombarda del segle XI a Catalunya. En aquest conjunt destaca la presència  de temes cristològics com la Presentació al Temple i la Flagel·lació. El fragment al·lusiu a la Defensa de Girona , que tingué lloc al 1285, és lògicament posterior.

Geogràficament, les pintures de Polinyà i Barberà estan molt pròximes. Cal recordar una altra dada en comú entre Polinyà i Barberà, que el Bonfill de Santa Coloma, els senyors de Polinyà, vivien a Barberà.